Mutualisme: una arquitectura jurídica de protecció compartida

Algunes sentències aporten una mirada especialment valuosa sobre els models que estructuren els sistemes de protecció social, perquè ajuden a ordenar conceptes i a comprendre millor la seva lògica jurídica.

La Sentència del Tribunal Suprem 1937/2025, de 22 de desembre, s’inscriu en aquest tipus de resolucions. Més enllà del cas concret que analitza, ofereix una lectura rellevant sobre la naturalesa jurídica del mutualisme i el seu encaix dins del sector assegurador.

Mutualisme i assegurança: una doble dimensió integrada

El Tribunal Suprem reafirma una doctrina ja consolidada: les mutualitats de previsió social operen en una doble dimensió integrada.

D’una banda, desenvolupen una funció asseguradora, subjecta a la Llei de contracte d’assegurança.

De l’altra, funcionen com a organitzacions de base mutual, regides pels principis de participació, igualtat i governança democràtica.

Aquesta combinació configura una arquitectura pròpia, que permet entendre el mutualisme com un model específic dins del sistema de protecció, amb regles i equilibris adaptats a la seva naturalesa col·lectiva.

L’article 3 de la Llei de Contracte d’Assegurances en el context mutualista

La sentència posa de manifest la importància de llegir l’article 3 de la LCS de manera sistemàtica i contextualitzada.

En les mutualitats, determinades modificacions de prestacions deriven d’acords adoptats pels òrgans sobirans, d’acord amb els estatuts i mitjançant procediments democràtics. En aquest marc, el consentiment dels socis s’articula de manera estatutària i col·lectiva, com a expressió de la participació en el govern de l’entitat.

Aquesta forma d’articular el consentiment reforça la coherència del model i garanteix la transparència des de la lògica pròpia del mutualisme.

Ajustos col·lectius i sostenibilitat del sistema

Un altre element rellevant que destaca la sentència és la capacitat del mutualisme per ajustar l’equilibri entre aportacions i prestacions quan les circumstàncies ho requereixen i els estatuts ho preveuen.

Aquesta capacitat d’adaptació permet preservar la sostenibilitat del sistema, mantenir l’equitat entre mutualistes i assegurar la continuïtat de la protecció en el temps. Es tracta d’una expressió de solidaritat organitzada, basada en regles clares i compartides.

Una manera pròpia d’articular els drets

El mutualisme es basa en una arquitectura col·lectiva de protecció, que va més enllà de la relació estrictament bilateral.

En aquest model, els drets individuals es desenvolupen dins d’un marc comú, aprovat democràticament, que integra corresponsabilitat, participació i interès mutual. Aquesta manera d’articular els drets forma part essencial de la seva naturalesa jurídica i del seu valor social.

Una lectura amb abast general

Llegida amb perspectiva, aquesta sentència contribueix a ordenar el marc conceptual del mutualisme i a reconèixer la pluralitat de models de protecció existents dins del sistema assegurador.

També posa en relleu el paper de la governança democràtica com a element clau en determinades formes d’organització de la previsió social, i la importància d’una lectura jurídica ajustada a cada model.

Conclusió

Una comprensió rigorosa dels diferents models de protecció permet regular-los amb criteri, explicar-los amb claredat i projectar-los amb responsabilitat.

En aquest sentit, resolucions com aquesta reforcen la lectura del mutualisme com una arquitectura jurídica i social de protecció compartida, plenament integrada en els sistemes contemporanis de previsió social.

This post is also available in: Spanish